Adéu Andreu.

Una vegada més. Ahir em parlaves. T’enyoro tant. Una perfilada em demanes. Però et mereixes més que una paraula. Segurament jo mateixa també m'ho mereixo.

És tant el que ja he escrit. És tanta la reflexió. Tant desbordant l'hiperacionalització. La meva ment necessita pau. Quant d’apalancament. De pèrdua. De buidor.

Més d’una vegada i més de dues... (sembla que tot ja hagi estat o plantejat)... m’has parlat del desprendre’s de tot, del divorci de totes les idees que formen la teva persona... el despullar-se davant del món i retrobar-se amb nous telatges. Nous uniformes. Noves joies de vida.

Ja ha arribat el 2007. Ara ja és Sagitari qui ens protegeix. I on és tot? On em situo jo?

Són poques les coses que sento que he de dir o que puc dir en defensa meva. Poc perquè no confio en que demà tingui validesa. Llàgrimes per tot el que desprèn sentit. És curiós. No se on em situo amb exactitud però presento quelcom que desconec.

Ha estat un any d’infart. I tot ha volat per dimensions insospitades... però tot s’ha desterrat per laberints tenebrosos. I aquí em situo. Sento que la tempesta ha passat. La bomba ja ha explotat. Les ferides es curen. Les portes es tanquen. Els cors es preparen de nou per estimar. Els assumptes pendents es resolen. I les noves aventurades es comencen a esperar amb els braços oberts. I ja et dic amor, tot ha deixat de tenir validesa. Les meves creences ja han estat exhaurides. L’existència de la meva vida es recobreix d’una boira espessa però estimo el retrobament.

Aquí, sense masses difamacions, m’acomiado del 2006. No amb tristesa, ni amb ràbia, ni rancúnia, ni odi... m’acomiado del 2006 cansada i farta. Somrient. Ja prou. Necessari. Tot necessari però suficient. Així m’acomiado. Nua davant de tot però no espantada. Ja no vull lluitar els dies, vull situar-me en ells. Presento que així s’encamina el meu 2007. Retrobant-me. Resituant-me. Acceptant-me. Assumint-me. Reconstruint-me. Estimant-me. Estimant-te. Estimant-lo. Estimant-vos. Estimant-los.