lluvia en los zapatos

Avui m’he decidit finalment a escriure… ahir va ser un bon dia i crec que és important per mi rememorar els bons sentiments per no poder-los oblidar. Mala època... potser si... però ahir vaig tenir un bon dia.

Vull agrair-te amb paraules, tanmateix, tot diumenge. Sense tu el dia no hauria estat igual. els rellotges es mengen les nostres ales i l’apatia del voltant la il·lusió... però sempre segueix sent igual de confortant sentir la teva mà dins la meva... al meu costat i incondicionalment. Gràcies amiga, primer de tot, per seguir present al meu interior i per no oblidar-te del que formem juntes...

Ahir va ser un gran dia. Tranquil·lament vaig fer un examen convencent-me mentre el feia de que el deixaria endarrere... amb tot el sac d’assignatures aprovades que el vent s’ha endut. Contenta per confiar-me (sense tenir clar quin serà realment el resultat) vaig dedicar-me a mi. A mi sense ser-me independent. A mi pels altres. El patufet de la inspiració em va estirar de la corda una vegada més i em va brindar una pel·lícula brillant. “lluvia en los zapatos”. Pluja sobre les sabates que creus que mai marxarà. Una pluja pesant que t’alenteix el caminar. Perquè és pluja de llàgrimes, la pluja de dolor que no et deixa veure les llums que la vida et va mostrant a mesura que la vius. L’amor. La infidelitat i tot el que ella destrueix dins nostre. Com ser capaç de perdonar quelcom que ja creus haver oblidat. Previsquen dins teu fins que ets capaç d’acceptar i assumir que les culpes no són teves. Que la culpa no existeix. Que l’amor sobreviu sempre. Les coses sentides i correctes per un mateix t’encaminen al camí just. Sense pors però sense presses. Les coses es situen soles al lloc on s’han de situar. No hi ha mal. L’amor sobreviu. Les casualitats segueixen no sent-t’ho. Aire per mi que neteja les meves sabates. Dins de l’embolcall de l’agitació constant que em caracteritza, vull i necessito materialitzar que encara hi ha vida. Tot el que passa, passa perquè ha de passar. Els fantasmes moren. Els fantasmes no són dolents. Els fantasmes també viuen per estimar. Però ells també moren. I tu també vius. Fent les coses amb el cor, el paraigües necessitat arriba als teus dits, perquè no t’ofeguis més amb les llàgrimes, perquè el teu cor s’ho mereix... encara que estigui trencat, ferit, vell o esplèndidament radiant d’amor. Res petitona, aquí el meu regal d’avui per tu: una vegada més, les coses que han de ser, seran.