rutina

Acabo d’arribar de classe. És tard però aviat. Avui no he d’anar a treballar… la nena està a suïssa i m’han regalat segons de vida, o de no vida. pensant en escriure, tinc emblanquit el pensament...
Darrers pensaments? Tants i tant pocs...
No m’entenc o no entenc a ningú... potser i segurament ja fa dies que tot se m’ha escapat de les mans... però realment ja no m’inquieta massa... comença a ser la meva rutina... el no entendre’m, el plorar, el ser feliç, el entendre’m.
Dins de la muntanya russa de la meva vida... sento que aquesta vegada la roda és escassament circulant... i molt curta. Minuts amunt, molt amunt, minuts avall, molt avall.
La obsessió; la meva obsessió. Sóc o no sóc una persona obsessiva? Serveix d’alguna cosa definir-me com a tal o com a no tal? Focalitzant-me la vida no deixo créixer el meu interior. Focalitzant-me l’ànima m’oblido de qui sóc. La ment... com pot ser tant summament destructiva? Com pots manipular-te tant? Creure’ t la teva pròpia realitat... viure una realitat que tan sols et pertany a tu... com pot succeir?
Què vull? Ja ho veus... no ho sé. On sóc? Ja ho veus... no ho sé. On vaig? Ja ho veus... no ho sé. Només vull sentir-me. Sentir-me. Sentir-me. Sentir-me. I sentir-vos. I sentir-los.