Ninfas de los Senderos

UtOpIaS PaRa DeSCubRir... IroNIzaNdo la IrOnÍa... BuRLoNas Del SeNtiR... PALPITOS DE VIDA... y... lOs SeGUndos del TiEmpO... Que vuELveN a ExIStiR... (EingG?)

domingo, noviembre 12, 2006

Estacions

Estacions

Primerament m’agradaria disculpar-me per haver tardat tant... han estat uns dies molt intensos per mi... moltes coses a fer o moltes poques alhora... sigui com sigui, el meu sentiment davant totes elles ha estat estressant i necessitava (i potser encara) ordenar-me i dedicar el temps a allò que creia més immediat. Segurament m’estic fent un embolic amb la meva pròpia llengua i no m’estranya... fa tant de temps que no escrivia per algú... el que deia... en definitiva no m’agrada fer les coses que vull fer bé i fer-les meves amb preses i un sentiment fugaç. Sembla una tonteria? No. Sé que no ho és. Quantes coses... quantes! No puc remuntar-me a tot el que ha estat aquest estiu per mi, aquesta retornada infinitament llarga, aquesta adaptació asfixiant i tremolosa... no puc tampoc elevar-me en aquest nou món que he començat (hauria de dir vaig començar ja?... en fi...)... no puc perquè ha estat massa intens... mortífer i ple de vida... mai excessivament etern però ja mai personificat en la tristesa perenne. Sigui com sigui, estic molt contenta de tornar a tenir aquest indret... per tu i per mi... per tu i per tots.... us demano perdó, doncs, i em demano perdó per semblar perdre un pètal de mi... per oblidar-me... o per recordar-me massa i obsessionar-me en les meves pròpies llàgrimes i oblidar el sentir de les llàgrimes alienes... per tot.

Estacions. Una estació. Gent i més gent. Aquesta és la meva nova estació. Ara si. Espai d’equipatge, de llàgrimes, d’adéus, d’acomiadaments, de benvingudes, de cafès abandonats, de viatges perduts, de camins trobats i d’altres retrobats, de bitllets gastats per la pluja, bitllets cantats a l’oblit, de papallones a la panxa, de somnis fets realitat, d’il·lusions, de diaris solitaris, de llibres malgastats o acabats, de entrepans difusos, ràpids, massa lents...

Estacions. Moltes estacions. Sempre la mateixa gent. Aquesta és una estació com una altra. Ara si. Espai de robatoris, espai de rodamóns, de l’empatia, la casa de molts, la ignorància de la resta, la nit, el silenci, el moviment, les botigues de regals, regals que mai es compren o que sempre es perden; bancs trencats, vidres brillants, recons de reflexió, estrès, retards, cançons silencioses, individualisme, comprensió, soledat i sempre gent, ràpida, massa lenta...

Però sempre, sempre, ..., un rellotge que marca el temps. El batec. El teu, el meu, el seu i el de tots. Corre! no deixis que se’t escapi!!!

1 Comments:

Blogger Ninfas de los Senderos said...

Bonitaaaa!! Me encantó, por fin, ver un texto tuyo! Tienes muchísima razón... el estrés parece nuestra sombra! Pero no tengas la sensación de perder un pétalo de ti, sino de abrir muchos otros contínuamente!!

Me encanta el título, creo que es acertadísimo! Yo tmb tengo muchas muchísimas ganas de verte!! A ver si todo se va resituando un poquito y encontramos un ratito para conversar! Te kiero mogollón!

Un abrazo enorme!!! Muak! ;p

noviembre 13, 2006 2:07 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home